Diari de guerra de Domènec Piqué- del 4 juny 1938 al 29 abril 1939


7 setembre 1938- L’infernal tiroteig.
30 març 2006, 22:45
Filed under: 3- De la Batalla de l'Ebre a l'hospital a Barcelona

Quan ja era fosc, circula l’ordre de marxa, recomanant el silenci més absolut. Ja està armada!.

Desprès de caminar bastant fem “alto” i aviat ens donem compte que en un lloc, camuflat, hi ha un foc encès. Ens serveixen cafè.

Amb en Mata i en Gil convenim que n’estan preparant una de grossa, això de convidar-nos a cafè a aquelles hores de la nit…

Per cert que, mentre estàvem prenent-nos el cafè, asseguts en un caminal que hi havia, em passà un fet que retratava per si sol l’estat d’ànim que imperava en tots nosaltres.

Per on estàvem assentats, era un continu anar i venir de soldats que anaven a buscar aigua. Jo ja n’estava tip de tant passar, i dirigint-me a un que passava li vaig dir -¿Que has de tornar a passar per aquí?, amb un to, que no devia ser gaire agradable.

I ell, girant-se ràpidament i amb un aire poc tranquil·litzador em contesta;- Perquè ho dius això? Que passa?. -No res, home, vaig fer jo, i tot canviant el to de veu dic, -és que si has de tornar i em volguessis portar aigua t’ho agrairia, i donant-li la cantimplora s’allunyà.

[@more@]

Els companys Gil i Mata no podien aguantar-se el riure i tot era dir-me –em fa l’afecte que ja has perdut la cantimplora perquè aquest no torna. Però no fou així, al cap d’una estona tornava aquell amb la cantimplora plena d’aigua, li vaig remerciar i marxar , i tots tres comentarem el final d’aquella escena.

Seguidament donaren l’ordre de deixar tot el que portàvem; manta i mantó, menys el fusell, com és natural, i ens donaren quatre bombes de ma a cada u, i desprès d’ordenar que no es digues ni una sola paraula, emprenguérem la marxa en fila índia.

El camí començava a pujar, –on ens deuen portar?.

Desprès arribem a un lloc que estava ple d’alambrades. Passem per un petit espai on estaven tallades i seguim amunt, no sé sent res, amb prou feines el trepitjar.

Completament fosc, passem per un altre filera d’alambrades i quan érem uns quantes metres endins, com per art de bruixeria, comencen a disparar, però amb una intensitat tal que potser amb la foscor de la nit encara feia més efecte per el resplendor dels trets, que com una riuada tothom se les empren cap avall, menys els que anaven caient a conseqüència del foc que ens venia de tots els indrets.

I corrent com a desesperats arribarem a la primera línia d’alambrades, on ens trobarem amb el que en dèiem “batallon divisionario” encarant-nos amb les metralladores, i al davant d’ells hi havia un Comissari que pistola en ma ens comminava per tornar amunt o disparaven.

No cal dir-ho, tothom feia mitja volta i amunt, voltant d’un cantó a l’altre.

Sense parar ni un sol moment l’infernal tiroteig varem passar la nit, fins que cap a la matinada, va anar parant el foc i nosaltres tornarem al lloc del cafè, on ens estirarem per descansar.



Comentaris tancats a 7 setembre 1938- L’infernal tiroteig.









css.php