Diari de guerra de Domènec Piqué- del 4 juny 1938 al 29 abril 1939


5 d’agost – Fugida a la desesperada
16 març 2006, 23:12
Filed under: 3- De la Batalla de l'Ebre a l'hospital a Barcelona

Des del lloc on estem, tenim als nostres peus el riu, pel que es veuen baixar de tant en tant bastants cadàvers.

El dia transcorre amb una continuada activitat de l’aviació nacional, hi ha moments de veritable pànic, passant per sobre on estem nosaltres i regant materialment de bombes aquells indrets. Això ha durat tot el dia.

El soroll dels motors era fortíssim, que acompanyat per les continuades explosions fa que els sistema nerviós arribi un moment que sembli impossible poder resistir-ho.

Comentant amb els companys Gil i Mata, amagats on estem sota unes pedres on hem passat tot el dia junt amb altres companys, la continuada activitat de l’aviació -cosa que no havíem vist mai des de que estem aquí- ho hem relacionat amb les paraules que ens digueren la nit passada els nacionals des de les seves posicions: "Rojos, ¿verdad que no habeis comido hoy? ataros las alpargatas que mañana vais a correr".

[@more@]

I és veritat, feia dos dies que no ens venia el subministra i ens deien que era degut a que l’aviació no permetia arriscar-se per aquells camins.

El meu estat d’ànim no es pot d’escriure. Què passarà?. No menteixo al dir que diverses vegades vaig encomanar la meva ànima a la bondat de Déu, demanant -li a l’ansem poder sortir-ne en vida, demanant que si havia de resultar ferit fos lleu però que em permetés marxar d’aquell infern.

En fer-se fosc ens reunirem tots, sortint dels amagatalls on havíem passat el dia, semblava que no pogués ésser aquell silenci. Desprès d’una estona d’estar comentant el succeït durant el dia, arribà un enllaç que parlà amb el Tinent, tot seguit circularen ordres i la majoria començar a marxar, recollint tot el que hi havia per allí .

A mi i a set més ens portaren cap a uns parapets i ens donaren ordre de fer foc sense parar, ens deixen un munt de municions perquè gastem. A mi, no cal dir-ho, aquesta distinció m’acaba de posar més bé del que estava.

L’estona que ens hi passarem no ho sé. Fins que arribà un enllaç i ens donà ordre de seguir-lo. Corrents, més que de pressa, ens portà per camins, primer més aviat planers, però al cap de poc començarem a baixar i desprès de bona estona de caminar oirem remor de gent, donant-nos compte al cap de poc que ens trobem al peu del riu. Començant tot seguit a retrobar-nos amb els altres companys de destacament.

Les vores del riu estaven plenes completament de soldats, aviat ens donarem compte del que passava. No era altre cosa que una fugida. Tornàvem atrobar-nos al mateix lloc on nits abans havien passat el riu, amb la sola diferencia que ara el pont per on passarem no existia , l’aviació l’havia destruït totalment.

El repàs del riu l’estaven fent per mitjà d’una barca lligada a les dues vores per evitar que la corrent del riu se l’emportés riu avall.

L’esverament que hi havia no es per d’escriure’l. Tothom volia fugir aviat d’aquell lloc per temor que vinguessin els nacionals. L’oficialitat tota, anava pistola en ma per poder fer-se obeir.

Foren molts que amb la impaciència es llançaren al riu per guanyar lo més prompte possible l’altra vora, però desgraciadament foren molts els que degut a la foscor i a la forta corrent que per allí portava l’Ebre foren arrossegats riu avall oint-se crits d’auxili i de desesperació, que encara augmentaven molt més lo prou tràgic d’aquells moments.

Jo recordo perfectament que desprès de lluitar com vulgarment es diu a cops de punys, vaig poder ficar-me en la cua formada per poder embarcar en el bot, sense donar-me compte, quan va arribar el moment de pujar-hi em trobava amb l’aigua fins a la cintura, perquè les ganes de poder fugir feia que els de davant anessin avançant cada vegada més cap allà on parava la barca.

Al arribar a l’altra costat, en saltar a terra se’m desprengueren les soles de les espardenyes i com que no tenia res més, no em tocà altre remei que anar descalç per aquells camins plens de rocs i corrent perquè el dia ja començava a apuntar.

A mida que el dia s’anà aixecant es començaren a sentir trets que anaren augmentant fins a convertir-se en un verdader foc de fusell i metralladora.

Ignoro el que succeí, si bé m’ho imagino.

-Relació de fets-

5 de agosto. Se inicia un ataque contra la zona más débil del dispositivo de defensa republicano, entre Fayón y Mequinenza, abierta por la 42ª división del XV Cuerpo de Ejército de Tagüeña.
6 de agosto. 24 baterías de artillería nacionalista preparan durante cuatro horas el terreno para el ataque de cincuenta carros de combate acompañados por infantería de la 82ª división de Delgado Serrano. Cuando se inició el ataque el mando republicano ordenó un repliegue de las brigadas 60 y 227 mientras la 226 cubría la retirada de hombres y material. Al final la 226 también se replegó como pudo y cruzó el río con muchas pérdidas en los dos bandos. De esta manera los nacionalistas tomaban el sector norte del saliente
.



Comentaris tancats a 5 d’agost – Fugida a la desesperada









css.php