Diari de guerra de Domènec Piqué- del 4 juny 1938 al 29 abril 1939


Setembre i octubre 1938, Recuperant-se de la ferida
8 abril 2006, 21:47
Filed under: 3- De la Batalla de l'Ebre a l'hospital a Barcelona

Des del 10 de setembre en que hi ha la darrera anotació des de l’hospital, no hi ha més apunts fins a l’1 de novembre del 1938.

Aquests mesos –setembre i octubre del 38- els va passar recuperant-se a l’hospital de la ferida de bala al cap.

A partir d’aquí s’acaba el bloc on, un cop acabada la guerra, ell mateix va redactar el que fins aquí jo he transcrit, basant-se en les seves anotacions de la petita llibreta blava.

Així doncs, des d’ara només hi ha les anotacions de la dita llibreta blava i la correspondència creuada amb la iaia. He optat per respectat l’escrit original, per breu que sigui, sense “redactar” res.

[@more@]





11 de setembre 1938- Carta des de l’Hospital.
6 abril 2006, 23:30
Filed under: 3- De la Batalla de l'Ebre a l'hospital a Barcelona

El primer pensament que va acudir a la meva imaginació tant prompte es feu de dia, fou com comunicar a la meva esposa la meva situació. Se m’ocorregué avisar al company Mourós i, per telèfon, vaig demanar-li avises a la meva esposa del lloc on em trobava, pregant-li li digues que quan vingués a veurem em portes a la nena.

Quina il·lusió poder besar-la desprès de tant de temps.

Com és de suposar la meva esposa no va esperar, i al dia següent a l’hora de la visita, vaig tenir el millor dels medicaments que podien donar-me, la visita de la meva esposa junt amb la meva estimada però quasi desconeguda filleta.

– enllaç a la carta original-

[@more@]

TRANSCRIPCIÓ DE LA CARTA ORIGINAL:

Estimada esposa. Suposo t’hauran portat les quatre ratlles que he tirat en passar amb el tren.

Estic en el Hospital Militar nº 11, és el que en diuen de Romania a l’exposició, a la sala 2ª llit 140, la visita és els dimarts, dijous, dissabtes i diumenges de 3 a 7 de la tarda.

Quan vinguis porta’m una samarreta, uns mitjons i un mocador i el que vulguis.

Molts records a tots.

Domènec Piqué.

Vine amb la nena.



Comentaris tancats a 11 de setembre 1938- Carta des de l’Hospital.


10 setembre 1938- Ingrés a l’HOSPITAL
5 abril 2006, 22:07
Filed under: 3- De la Batalla de l'Ebre a l'hospital a Barcelona

Tot rumiant se m’ocorre la idea d’escriure unes ratlles i al passar per l’estació llençar-les, perquè bé hi haurà algun empleat per allà.

Tot seguit em poso a escriure en un paper “Acabo de passar per aquí, estic ferit del cap. No és res. Tan prompte arribi a destí t’escriuré. Domènec”, posant la direcció de casa i la súplica de que qui trobi el paper vulgui portar-lo a l’esmentada direcció.

Ja no tenia altre preocupació que la d’arribar a Cornellà. Que poc corria aquell tren, el trajecte semblava més llarg del que en realitat és. Per fi passem Sant Feliu, S. Joan i a la vista Cornellà, abocat a una finestrella, en arribar a l’altura de l’estació, veig un empleat conegut assegut a l’anden, el crido i llençant-li el paper li dic el porti a casa.

Encara miro a tots indrets com si hagués de veure algú de casa, però m’aconsolo esguardant aquells paratges tant coneguts per mi, mentre el tren segueix el seu camí; Hospitalet, Sants i aquí, ens posen en una via morta perquè s’ha de fer evacuació de ferits.

Per mitjà d’un sanitari m’assabento que evacuaran tots els ferits de cames i braços destinats als hospitals de Montjuïc, i els demés anem destinats als hospitals de Sant Hilari .

Desil·lusió. Tant a prop de casa i no poder quedar-me. Reaccions ràpides, i decideixo parlar amb el Comandant-metge, cap de l’expedició. Li exposo el cas, no recordo com, i desprès de mirar-me uns moments, em diu, “anda marcha”. No sé si li vaig donar les gràcies.

Lo cert és que tant prompte vaig ésser baix del tren com d’alt d’una ambulància camí de Montjuïc.

La majoria dels ferits que anaven en l’ambulància els deixem a l’hospital instal·lat en el pavelló de la Caixa de Pensions de l’Exposició, i els altres continuem fins a l’hospital nº 11, instal·lat en l’antic palau de Romania.

Un cop arribats allí, ens porten al quiròfan, on fem entrega de la tarja que portem cada u de nosaltres i que ens fou entregada al puesto de socors de la Brigada, i en la que a cada lloc pel que hem anat passant, hi ha fet unes anotacions.

Ens fan una cura que dura molta estona i que desprès de tot un dia de viatge em deixa molt tranquil.

M’indiquen el numero de llit que tinc i cap a sopar quan els altres ferits, que gairebé omplen l’amplia sala, son tots al llit.

[@more@]

Nota trenTRANSCRIPCIÓ DE L’ORIGINAL DE LA NOTA

Estimada esposa: acabo de passar en tren per aquí, estic ferit, no t’espantis que no és d’importància, quan arribi a l’hospital t’escriuré , perquè ara no sabem on anem. Ja et diré si pots pujar, perquè al millor et traslladen tot seguit.

Records a tots, el teu espòs que no t’oblida.

Domènec Piqué

Estigues tranquil·la que no és res, és una rascada de bala.



Comentaris tancats a 10 setembre 1938- Ingrés a l’HOSPITAL


10 setembre 1938- Camí de l’Hospital
4 abril 2006, 22:05
Filed under: 3- De la Batalla de l'Ebre a l'hospital a Barcelona

L’endemà, en una ambulància ens portaren vora l’Ebre, sota un túnel del tren, prop d’Ascó. Allí ens feren una nova cura i ens classificaren segons les ferides per ésser evacuats als respectius hospitals.

A mig mati, per mitjà d’una canoa traspassàarem el riu ona la banda oposada ens esperaven unes ambulàncies que ens traslladaren al túnel del Pradell, on hi havia formats els trens hospitals.

Nova i més extensa cura.

Durant tot el dia arriben ferits, que immediatament son traslladats als quiròfans dels trens hospitals allí sota formats. En el vagó restaurant ens serveixen el dinar i el sopar als que podem anar-hi pels nostres propis medis.

A primeres hores de la nit, i completament a les fosques, surt el tren on jo estic, començant tot seguit les càbales pròpies d’aquests moments.

On anirem?.

La primera parada la fem per recollir ferits, diuen que és l’hospital de la Sabinosa. Passo la nit sense poder dormir, estic nerviós. En fer-se clar el viatge es fa més distret perquè pots veure els pobles per on passem.

En donar-me compte que agafem la línia de l’interior tinc una gran alegria, passaré per Cornellà. Immediatament m’entra la preocupació de com podria avisar a casa del meu estat, ja que d’ençà que entrarem en foc es va acabar el correu i no saben res de mi.

[@more@]



9 de setembre 1938- Crits esgarrifosos

Una vegada fet fosc, amb el company que tenia més a prop decidirem aixecar-nos i marxar, perquè com és natural estàvem completament desorientats del lloc on ens trobàvem.

Els crits esgarrifosos dels que sofrien continuaven. Per tot se sentien les imprecacions de "madre mía", "Ay mi madre" i d’altres, que augmentaren en veure que ens aixecàvem i marxàvem. De per tots els indrets se’ns demanava que no els abandonéssim, que els ajudéssim a marxar perquè si els deixàvem allí es moririen.

Però desgraciadament en aquells moments hom sols pensa en si mateix i en salvar el més prompte possible aquella situació. Jo voldria que tots aquells que s’anomenen salvadors de les seves respectives pàtries i "caudillos" de moviments regeneradors, visquessin aquells moments i tinc la completa seguretat que si veritablement tenen temor de deu , com diuen, dedicarien tot el que els hi resta de vida a expiar la seva mala acció, de promoure un fet semblant.

[@more@]

Avançant amb tota cautela anàvem caminant, no sé el temps, fins que ens va semblar oir unes veus. De moment, ens pararem per veure de que es tractava i com veiérem que aparentment semblava que estaven parlant pacíficament, férem un xic de remor i ens presentarem tot seguit, ràpidament poguérem constatar que es tractava de combatents. "Rojos” que foren. Immediatament ens portaren al lloc de socors del Batalló, i allí ens feren la primera cura i ordenaren la nostra evacuació cap al lloc de socors de la Brigada.

Abans de marxar diguérem al metge que havíem deixat moltíssim ferits que impossibilitats de moure’s estaven cridant llastimosament demanant auxili. El metge digué que procuraria enviar-hi sanitaris perquè anessin recollint els que poguessin.

Al puesto de socors de la Brigada ens feren una nova cura, desprès ens donaren menjar i passarem la nit. Fins l’endemà.

Comentaris tancats a 9 de setembre 1938- Crits esgarrifosos


7 setembre 1938- L’infernal tiroteig.
30 març 2006, 22:45
Filed under: 3- De la Batalla de l'Ebre a l'hospital a Barcelona

Quan ja era fosc, circula l’ordre de marxa, recomanant el silenci més absolut. Ja està armada!.

Desprès de caminar bastant fem “alto” i aviat ens donem compte que en un lloc, camuflat, hi ha un foc encès. Ens serveixen cafè.

Amb en Mata i en Gil convenim que n’estan preparant una de grossa, això de convidar-nos a cafè a aquelles hores de la nit…

Per cert que, mentre estàvem prenent-nos el cafè, asseguts en un caminal que hi havia, em passà un fet que retratava per si sol l’estat d’ànim que imperava en tots nosaltres.

Per on estàvem assentats, era un continu anar i venir de soldats que anaven a buscar aigua. Jo ja n’estava tip de tant passar, i dirigint-me a un que passava li vaig dir -¿Que has de tornar a passar per aquí?, amb un to, que no devia ser gaire agradable.

I ell, girant-se ràpidament i amb un aire poc tranquil·litzador em contesta;- Perquè ho dius això? Que passa?. -No res, home, vaig fer jo, i tot canviant el to de veu dic, -és que si has de tornar i em volguessis portar aigua t’ho agrairia, i donant-li la cantimplora s’allunyà.

[@more@]

Els companys Gil i Mata no podien aguantar-se el riure i tot era dir-me –em fa l’afecte que ja has perdut la cantimplora perquè aquest no torna. Però no fou així, al cap d’una estona tornava aquell amb la cantimplora plena d’aigua, li vaig remerciar i marxar , i tots tres comentarem el final d’aquella escena.

Seguidament donaren l’ordre de deixar tot el que portàvem; manta i mantó, menys el fusell, com és natural, i ens donaren quatre bombes de ma a cada u, i desprès d’ordenar que no es digues ni una sola paraula, emprenguérem la marxa en fila índia.

El camí començava a pujar, –on ens deuen portar?.

Desprès arribem a un lloc que estava ple d’alambrades. Passem per un petit espai on estaven tallades i seguim amunt, no sé sent res, amb prou feines el trepitjar.

Completament fosc, passem per un altre filera d’alambrades i quan érem uns quantes metres endins, com per art de bruixeria, comencen a disparar, però amb una intensitat tal que potser amb la foscor de la nit encara feia més efecte per el resplendor dels trets, que com una riuada tothom se les empren cap avall, menys els que anaven caient a conseqüència del foc que ens venia de tots els indrets.

I corrent com a desesperats arribarem a la primera línia d’alambrades, on ens trobarem amb el que en dèiem “batallon divisionario” encarant-nos amb les metralladores, i al davant d’ells hi havia un Comissari que pistola en ma ens comminava per tornar amunt o disparaven.

No cal dir-ho, tothom feia mitja volta i amunt, voltant d’un cantó a l’altre.

Sense parar ni un sol moment l’infernal tiroteig varem passar la nit, fins que cap a la matinada, va anar parant el foc i nosaltres tornarem al lloc del cafè, on ens estirarem per descansar.

Comentaris tancats a 7 setembre 1938- L’infernal tiroteig.


4 de setembre 1938- A les trinxeres guàrdies i “escuchas”
29 març 2006, 22:49
Filed under: 3- De la Batalla de l'Ebre a l'hospital a Barcelona

A la tarda, marxem d’aquestes posicions i anem a passar l’Ebre per la resclosa que hi ha a Flix, i fem nit als afores de la Fatarella.

A l’endemà , passem a ocupar unes trinxeres, molt ben construïdes. Son les primeres que veig, perquè fins ara sempre havíem fet la guerra en parapets i operacions de càstig. Ara comencem a fer vida de trinxeres.

El foc de l’artilleria passa per sobre els nostres caps, sentint-se les explosions bastant llunyanes. Nosaltres, de tant en, tenim sessions de morter que ens obliga a amagar-nos en un refugi que hi ha en les mateixes trinxeres.

A la nit fem la guàrdia i a més,“escuchas”, que per cert, no m’han fet gaire gràcia.

Es tracta de passar-te una hora fora la trinxera, a una distància d’uns 35 o 40 metres, amb la missió de vigilar qualsevol moviment de l’enemic, i en aquest cas llançar immediatament la bomba de ma, i tornar cap a la trinxera, si és que es pot arribar, que jo ho veig bastant difícil, ja que un es troba enmig de dos focs.

[@more@]



28 d’agost 1938- Als afores de Riba-roja.
28 març 2006, 23:54
Filed under: 3- De la Batalla de l'Ebre a l'hospital a Barcelona

A l’endemà, en fer-se clar, tot seguit procuràrem saber on ens trobàvem.

Estàvem en uns escarpats sobre el riu, que com és natural no era altre que l’Ebre, que ja feia tan de temps que no deixàvem. Erem als afores de Riba-roja.

Passem sense novetat en aquestes posicions bastants dies.

-El pas de l’Ebre-

[@more@]

Comentaris tancats a 28 d’agost 1938- Als afores de Riba-roja.


27 d’agost 1938- Terrible falta.
28 març 2006, 23:04
Filed under: 3- De la Batalla de l'Ebre a l'hospital a Barcelona

El segon fet succeí el dia 27 d’agost.

Estàvem a Almatret fent la guàrdia, serien les dues de la tarda aproximadament.

Jo estava de punt al campanar, amb la missió d’avisar la presència de l’aviació. Feia un sol molt fort i la calor era pesada en aquella hora.

El fet és que, de prompte, sento que em criden, era un soldat que em digué que el seguis que havia de presentar-me a l’oficial de guàrdia. Instintivament vaig per agafar el fusell que tenia al meu costat.

-NO HI ERA!. En veure la meva sorpresa el soldat m’ho digué tot. Havia pujat el caporal a fer la ronda i com que jo estava dormint, m’havia pres el fusell i havia donat parte a l’oficial de guàrdia..

El meu esglai fou terrible. Tot seguit desfilaren pel meu interior no sé ni les coses.

[@more@]

Apesarat vaig seguir al soldat que em conduí fins al cos de guàrdia on vaig quedar sumit en la més gran desesperació. La falta era terrible, el càstig … m’esglaia el recordar-ho.

Passaven les hores, i de tant en tant entrava algun company, tots em deien paraules d’alenament i que no tingués por que no em passaria res de greu.

Jo no recordo ben bé què feia, mentre estava així, gairebé inconscient, tot d’una que sento tocar a generala., Tot seguit venen uns companys i em diuen que han tocat l’ordre de marxar ràpidament, sense ni tan sols repartir el sopar, que ja estava a punt en les paroles a la plaça.

Aconsellat pels companys Mata i Gil i d’altres, sense esperar ordres marxo amb ells a formar amb la nostra companyia ,i una vegada passada llista, em poso en marxa tot seguit.

No cal dir que pel camí l’única conversa que teníem era sobre el meu cas, però ells em deien; que com que el caporal que em trobà dormit no era de la nostra companyia, si teníem la sort d’anar a un lloc diferent, tot passaria per alt, i així va succeir.

Parlant, el que no havíem esbrinat era a que és devia aquella marxa tan ràpida, i on anàvem tant de sobte.

Desprès de caminar bastant, era ja ben entrada la nit que arribarem a un lloc on hi havia bastantes xavoles fetes i ens donaren ordre de descansar sense treure’ns res de sobre i com és natural, sense sopar.El campanar d'Almatret

Comentaris tancats a 27 d’agost 1938- Terrible falta.


22 d’agost 1938- El concurs d’escrivent
27 març 2006, 22:49
Filed under: 3- De la Batalla de l'Ebre a l'hospital a Barcelona

La primera succeí de la següent manera.

Un migdia quan estàvem formats a l’era del Mas per a recollir el ranxo i desprès d’haver repartit el correu, com era per costum, el Comissari va cridar el meu nom, el ésser al seu davant va dir-me que, desprès de dinar, em presentes al seu despatx.

Altre volta l’angunia del que voldrà, i dinant amb els companys Gil i Mata, fèiem càbales del que podia voler. A mi no em feia gaire gràcia perquè com que jo estava tip de tot, i com que la meva única manera de poder expressar el meu descontent era protestar sempre que podia contra la manca de respecte que tenien els mandos envers la nostra llengua, que per mi és el més sagrat. Això feia que hagués tingut alguna topada amb alguns, i com que sempre es pensa el pitjor, jo atribuïa l’ordre de presentació del Comissari a aquests fets. En canvi els meus companys em deien que era un altre paquet de casa.

[@more@]

En acabar de dinar, tot fumant un cigarret vaig emprendre el camí del Mas, en arribar-hi demano permís i cap al despatx del Comissari.

El Comissari ja m’esperava. Em feu seure, i començà preguntant-me de que feia i em digué que s’havia fixat en les meves cartes entre totes perquè li agradava la lletra, i que com sigui que s’havia rebut, en l’ordre del dia del batalló, que cada companyia enviés un soldat per a cobrir la Plaça d’escrivent del Batalló, m’havia cridat per si volia prendre-hi part . Jo que el que volia era fugir del "montón" i mirar de camuflar-me, vaig acceptar tot seguit.

Em digué que a l’endemà, desprès de dinar, anés al puesto de mando del Batalló perquè era el dia fixat pel concurs.

Arribat al puesto de mando ens hi trobarem diversos soldats, i tot seguit anaren cridant un per un. Al tocar-me el torn vaig entrar dins les oficines, un caporal em pregunta la filiació i acte seguit em feu redactar un "parte" que era el resum de tots els que es rebien de les diverses companyies destacades a diversos llocs. Desprès em feren més preguntes sobre la meva filiació política i em digué, igual que a tots els altres, que ja m’avisaria el Comissari.

Al cap de pocs dies el Comissari em torna a cridar i em digué que havia obtingut el numero dos en les proves realitzades anteriorment pel que em felicitava, afegint desprès que havia de dir-me, amb tota sinceritat i amb caràcter particular, el concurs l’havia guanyat jo, però que per poder agafar aquest "enchufe" era necessari pertànyer a una organització del Front popular, preferentment al partit Comunista.

D’aquest dia endavant, vaig continuar relacionant-me amb el Comissari i passava moltes hores amb ell, la veritat molts cops esquivant serveis i la instrucció que cada dia al mati i a la tarda havíem començat a fer, des de feia alguns dies.

Comentaris tancats a 22 d’agost 1938- El concurs d’escrivent



css.php